Amanecer

Empieza el día. Una cancioncilla se mete por tus oídos hasta que tu inconsciente cerebro se despierta y entiende que tiene que obligarte a abrir los ojos y volver a la realidad que te rodea. Cuando lo haces lo primero que sientes es el calor que te envuelve dentro de la cama. Eso dura poco... sabes que te tienes que mover y afrontar este día con una sonrisa aunque así como van las cosas lo único que quieres gritar, llorar y pedir porque el destino te odia tanto como para hacerte sufrir de esta manera. Analizas el último año y las cosas malas superan las buenas, todas las cosas que te habías propuesto hacer no las has cumplido, el recuerdo de esa persona que se ha ido es aun tan fresco que no te puedes hacer a la idea y eso que tuve tiempo pero eso era una mera ilusión porque su ausencia es demasiado grande. Todo eso lo piensas antes de poner un pie en el frío suelo y te levantas porque la vida sigue o eso parece porque todo está oscuro. Lentamente el cuerpo se va activando y te desperezas y notas, ahora sí, como te envuelve ese aire gélido de la mañana. Desayunas, te vistes y te marchas. Sales de casa y es tan pronto que ni las calles se han levantado. Tienes que saltar de portal en portal para no caer en el vacío aunque muchas mañanas piensas que solo sería dar un paso y terminar y piensas que es demasiado pronto para pensar con claridad. Al llegar saltando a la parada del autobús veo que la vida de la gente sigue y por consecuencia la mía también. Llegas a la conclusión de que algún día tocará que todo lo que te propongas vaya bien, pero con eso no me quedo suficiente convencido. La inercia hace que sigas con el ritmo, subas al bus y vayas a palma y llegues al metro. Ahora llega el momento más bonito del día y es cuando llegas a la parte destapada del recorrido del metro. Sales a la superficie y ves el cielo anaranjado, el perfil de las nubes ocultan lo que les da el color y mientras avanzas el sol va saliendo de detrás de ellos, te captura con su naranja y te ciega momentáneamente pero no puedes quitar la vista de él porque al igual que tú también se está despertando para afrontar con energías renovadas el día. Si el sol nos da la vida cada día al salir perezoso de detrás de las nubes, yo con luz en el corazón no daré la vida a todo el mundo pero sí a toda la gente que me rodea y ellos con su luz reforzarán la mía hasta deslumbrar tanto como el sol.

Molts d'anys Papa!

50... Ja... Passen aviat ehhh!

Aquest any no ha estat el millor per la nostra família però també t’ha demostrat que no estàs tot sòl en aquest món cruel i inhumà. T’ha costat veure i admetre que els teus fills ja no són uns nins i que te poden fer costat i donar-te un resposta madura als problemes que te puguin sorgir i si no ho sabem també t’ho podem dir perquè no tenim la resposta a totes les preguntes del món mundial. A vegades lo únic que pots fer és escoltar i no dir res.

I dit tot això que sàpigues que tota la teva família estarà sempre amb tu, mai t’abandonarem.

Ara podria fer una llista amb les 50 millors coses de mon pare però és massa llarg i no tenc temps. Per tant només diré que ets el millor pare del món i que ningú mai podrà dir que no has fet tot el que has pogut per donar-li una bona vida als teus fills.

De part de tota la teva família MOLTS D’ANYS!!!!

Dol

Idò si, estic de dol. Ara fa una setmana i mitja el meu pradí se va morir.

Si he de ser sincer he viscut amargat tot el temps que ha durat la seva malaltia perquè d’acord que el podies contemplar, tots hem pogut dir-li adéu amb condicions i ell ens ha vist fer coses que l’omplien d’orgull i satisfacció i se n’ha anat amb la plena confiança de que ho deixava tot en bones mans, però veure com s’apagava cada dia més i més m’afectava profundament, més del que m’imaginava i del que podia suportar.

Jo me queixava per tot i això m’ho va fer saber ma mare i no m’hi fixava... no me feien res bé, ni els professors, ni els meus companys de classe, ni la meva pròpia família. Odiava a tothom i només despotricava contra ells. Era la meva manera de dur la pena aquesta que no podia expressar amb ningú i havia de reprimir davant la gent, sobretot davant el pradí. Les vegades que m’he hagut de girar o mossegar la llengua per evitar plorar han estat moltes. Amb ell tot eren rialles i bon estar. La seva vida fins que arribàs la seva mort havia de ser com un somni per ell fins al punt de concedir-li tots els seus capritxos i així va ser fins que nosaltres ho vàrem poder controlar. Des del moment en que ell se va aïllar dins ell perquè ja no tenia forces per comunicar-se, que aquí va ser on tots si que hi vàrem haver de posar humor per poder-ho dur i animar a la meva pradina a no rendir-se i a lluitar per cuidar fins al darrer moment del seu home.

Resumint, que aquests 5 mesos d’amargura, jo com a nét he fet tot lo que he pogut i més per tenir content al meu pradí, poder-lo disfrutar i veure-lo feliç el poc temps que li quedava. Sempre recordaré el que me va dir el dia del meu cumpleaños: “Que l’any que ve estiguem millor”. Aquesta frase sempre la duré dins el meu cor i la guardaré com si fos un tresor devora molts altres moments que vaig passar amb ell, que són només nostres.

Camino eterno.

La soledad infinita se cierne sobre mí. Estoy rodeado de desierto. Decido levantarme. Cada paso me abrasa las plantas de los pies, pero es lo único que me queda. Seguir o morir. Lo segundo no es un opción sino una derrota. Cada minuto es una eternidad y mi mente comienza desvariar. Empiezo a ver sombras de mi pasado que había decidido olvidar y que ahora aparecen nítidas a mi lado. Estas me animan a seguir... No lo entiendo... ¿Por qué ahora me animan a seguir cuando los conocí me hicieron la vida imposible deseando morir?

Porque ellos te han hecho ser como eres. Su visión hace que te esfuerces como en aquellos tiempos me dijo, ahora, mi padre. Las imágenes de seres queridos e indeseables se iban sucediendo con desorden en mi mente mientras seguía en el desierto paso a paso.

Lo que me había hecho llegar hasta allí era la necesidad de superar a aquellos que hicieron mi vida una mierda para restregárselo por la cara. Ver sus caras mientras caminaba me hacía pensar lo mucho que deseaba sobrevivir para al fin dejar de verlos y ver a los que de verdad me importan, mi familia, amigos... Ellos, los necesito. Ahora es lo que más ansío y es lo que me da fuerza para avanzar.

El desierto no se termina y no sé donde me encuentro. Voy a sentarme. Estoy demasiado cansado. Al sentarme apareció a mi lado mi abuelo sentado también en el sofá de su casa levantándose con el bastón y diciéndome: "Ves lo bien que camino. A ver si tú eres capaz de hacerlo". Yo me levanté acompañándolo a pasear mientras me contaba batallitas de cuando era joven. Pues con la edad que tiene camina un montón pensé yo y al girarme desapareció. Solo otra vez. Yo contra el destino. ¿Cuántas veces lo había desafiado? Ninguna. Siempre me ha ganado y aquí estamos otra vez cogidos, un mano a mano eterno, que solo termina con la muerte aunque yo me resisto... Quiero dejar de ver a mis peores enemigos y ver mi familia y este es un camino que tengo que recorrer solo. Sin ayuda de nadie ya que no hay nadie que me pueda ayudar. Cuando entendí eso dejé de quejarme por las heridas en mis pies descalzos y seguí avanzando.

Llegó la noche. Acompañado por las estrellas seguí caminando mirando hacia el cielo y vi una estrella fugaz y siguiendo su estela divisé unas luces que indicaban humanidad. Seguí caminando ansiando que esa visión fuese real.

Me encontré rodeado por mi familia celebrando alguna fiesta todos contentos y bebiendo aunque noté algo raro en aquella escena maravillosa. Me miré los pies e iba descalzo y llenos de arena pero tal era mi alegría que no le di importancia porque estaba con mi familia de nuevo y nadie podía arrebatármelo. Cuando terminó la fiesta me invitaron a seguir con ellos toda la eternidad.

Reflexiones de una noche de insomnio.

Cumpleaños

En que no ho pareixi el número que hi ha damunt la tarteta
és 22=2 i 1+1. XD. Coses de ma mare.

Ara fa 4 dies vaig fer 22 anys. Va ser un dia molt divertit. No sé si se nota la ironia. Vaig estar tot lo dia per Palma, 8 hores de classe... és el pitjor dia per jo ja que és quan tenc més classes. Després vaig celebrar el dia amb els meus amics anant a prendre algo, no massa estona que tots estàvem rebentats. Tot ens havíem aixecat prest.

Al dia següent vaig tenir a tots els padrins a dinar, que és una sort tenir-los a tots perquè molta gent no ha tengut el privilegi de conèixer-los a tots. Vàrem estat per allà fent feina mentre els padrins miraven i mandaven que no sé si era pitjor. Sí, era molt pitjor XD.

Tot això venia perquè cada any me’n record del meu 18è aniversari i el llibret amb escrits que me varen fer tots els meus amics d’aquella època. Me’n record que aquell any res m’anava bé i ni m’esperava una festa perquè no me la mereixia... tota la setmana vaig estar pensant que faria els meu devuit anys i no necessitava res perquè tanmateix no feia res bé. Sí, era una època bastant dolenta per jo i ara que ho pens segurament estava un poc deprimit. I quan me n’anava cap a la finca encara no m’ho creia, els meus amics i la meva família m’havien organitzat una festa pel meu aniversari. OMG vaig pensar. Vaig quedar flipant. Era impossible, com podia ser que allò estàs ocorrent. La realitat de tot això és que la gent t’estima ho facis bé o malament i quan menys t’ho esperes te sorprenen.

I el que en realitat volia dir és que me’n record de totes aquelles persones que han estat per jo, estan per jo i estaran per jo, que no les oblid, però que cadascú ha seguit el seu camí i no hi ha res a fer més que esperar a tornar a coincidir en un futur i que aquella amistat que algun dia vàrem tenir ens mantengui units en tornar-nos a trobar i que no faci que quan ens vegem girem la cara cap a una altra banda per no saludar-nos.

Reflexions d’una nit d’insomni.

Molts d’anys MAMÁ!!!!!

Qui ho diria que ja ha arribat el teu dia... Tothom necessita un dia per celebrar que ha aconseguit algo extraordinàriament meravellós com som nosaltres, els teus fills. Ningú sap les hores que t’has passat preocupada per nosaltres i que no hem vist, les vegades que t’hem vist contenta quan tenies games de plorar, tot perquè no ens preocupàssem i poguèssem seguir amb tranquil·litat la nostra vida.

I ara te toca disfrutar del teu dia o del que queda, tancada perquè plou però amb la millor companyia que és la teva família. Hi ha vegades que ens trauries a tots a defora per estar més tranquil·la, d’altres que ens tendries a tots només per veure’ns un poc més perquè a jo no me veus el pèl, bé i ara menos perquè ahir me’l vares tallar XD (és un carita sonriente, no t’equivoquis com u papá)

Ja saps que podria seguir escrivint però m’estim més demostrar-t’ho amb persona que és més personal. I que dir més... ah... sí...

MOLTS D’ANYS!!!!

110%

Això vol dir que ho donaràs tot per aconseguir el teu objectiu i també que estic saturat.

Quin objectiu m'he proposat aquest nou quatrimestre, bé nou, ja fa un mes i mig que ha començat, i eren aquests:
- Dur les coses al dia.
- Anar al gimnàs cada dia.
- Aprovar-ho tot.

Per ara lo únic que he aconseguit és que tenc tanta feina que no vaig al gimnàs gens, no duc totes les assignatures al dia, se m'acumula la feina i no puc dur el ritme... Inclús ara escrivint això me sent malament perquè no estic fent res, però estic saturar i necessit contar-ho a qualcú, en que ningú ho llegeixi jo ja me qued content.

No m'importa lo que pensi la gent de lo que escric aquí, si no li agrada que no mirin. Des que m'he posat serio amb els estudis, m'he tornat serio amb tots els sentits i me pareix que estic rodejat de subnormals que se'n foten de jo. Sé que no ho són, però no me fan ni puta gràcia les seves bromes i tampoc vull que me'n facin. Se me creuen els cables amb molta facilitat i si li sumam el cansament que duc damunt, no ho suport.

Sé que tenc qualque seguidor a qui li agraden les meves històries, però no tenc ganes d'escriure-ne cap tot i que en tenc un parell en ment... La millor de totes és una sobre un ocell, no vos puc dir res més a part de que esperau ansiosos l'arribada de la història. Sabeu que vos ho diré pel facebook.

Per ara no tenc res més que contar-vos. Si voleu res ja sabeu on trobar-me i també que jo smo com un psicòleg personal, si me voleu contar alguna cosa me dieu coses.

El pas del temps

Fa temps immemorials, abans de que les persones poblassin la Terra hi havia uns altres éssers que l’habitaven. Aquells habitants eren de pell rugosa, de color marró i de dits fins i allargats. Eren el que avui en dia anomenam arbres.

Si abans es podien moure i fer coses era perquè elles eren els més grans de tota la Terra i mandaven damunt totes les altres coses. El seu estil de vida, com a l’actualitat, era treballar en l’estiu i descansar a l’hivern per reservar energies. Però un arbre destacava per tots els altres en l’hivern ja que era l’únic que feia feina quan era hora de descansar, aquest era l’ametller.

En aquella era, els arbres recol·lectaven les sals minerals de la terra picant les pedres que ells necessitaven per alimentar-se i també recollien l’aigua dels rius més propers. Tot això ho feien entre la primavera i l’estiu perquè hi havia més hores de sol, que a ells els hi aportava una gran energia, i tenien reserves per suportar l’hivern.

Però l’ametller treballava tot l’any... treballava menys que els altres perquè sempre recol·lectava i no li era necessari fer un gran esforç en l’estiu per tenir menjar per tot l’hivern i així sempre disfrutava de temps lliure.

En l’estiu els arbres s’enfadaven amb ell perquè tenia més temps lliure que ells i en l’hivern se’n reien d’ell per fer tanta feina, així que mai se va dur bé amb ningú menys amb els de la seva mateixa espècie que feien el mateix que ell.

Passaven els anys, les dècades, els segles, els mil·lennis... i apareixien més éssers amb més intel·ligència i persuasió i els arbres tenien menys llibertat de moviment. Els arbres tenien una personalitat passiva enfront els problemes i s’estimaven més esquivar-los que enfrontar-se amb la resta dels éssers per arribar a una solució.

El primer que li varen llevar va ser el seu sistema de calefacció que consistia amb fer-se un capa que els protegia del fred amb herba, però varen arribar els animals herbívors i no varen poder seguir amb aquest sistema que el varen compensar fent la seva pell rugosa més gruixada er resistir el fred de l’hivern.

El següent va ser la seva font d’energia, les sals minerals, perquè la resta d’animals tenien un manera rara de ser on protegien les pedres com si fossin seves, eren territorials i els arbres no es varen poder defensar contra allò. El problema el varen resoldre mesclant la terra que tenien als seus peus amb aigua i xuclant amb la boca.

I el clímax va arribar quan la resta d’éssers els varen prohibir que no podien emplear més d’un quart del territori existent. Degut al seu caràcter no els hi va quedar més remei que estar junts i la seva manera de viure va ser estant drets fixats en terra absorbint els minerals pels porus perquè no podien i no tenien lloc per acotar-se i menjar per la boca.

Al llarg del temps, els arbres es varen transformar en el que coneixem ara, amb arrels, branques, fulles, tot per culpa de l’altre resta d’éssers vius...

I tota aquesta història ve per contar que, com a premi per la seva feina durant tot l’any, l’ametller comença a florir abans que tots els altres.

Els ametllers florits m’alegren el dia quan vaig cap a palma. Els veig durant tot el camí amb les seves flors blanques que aquest hivern han combinat perfectament amb tota la neu que va fer.

Escriure...

Un personatge. Un tema.

És lo únic que necessit per començar a escriure una història que mai m’he plantejat si tendrà final o si serà molt llarga, simplement me pos a redactar i les paraules flueixen dels meus dits com si d’un salt d’aigua es tractàs.

Per allargar la història, se van introduint llocs nous per donar-li joc al personatge, que comenci a crear la seva pròpia personalitat amb situacions distintes dins la seva vida. Cada lloc d’aquests té un significat a la seva vida, un més desagradable, l’altre més divertit. Els darrers són el que la gent idealitza i al llarg dels anys va augmentant la imatge idealitzada fins que al final l’escena que tu recordes a la que va ser, és surrealista.

Un altre factor que serveix per allargar una història són afegir-hi personatges nous. Aquests personatges , al introduir-los dins la història també comencen a tenir la seva pròpia, que en comparació amb la del protagonista pot ser insignificant o tenir molta importància depenent de l’èmfasi que li doni l’autor. Molts d’aquests personatges serviran perquè el protagonista maduri mentre va passant el temps, d’altres faran que s’enfronti amb els seus pitjors malsons i la resta estarà allà de passada fins que un dia serà necessari introduir-los de forma directe dins la història per donar-li un altre sentit a la vida del prota per exemple enamorant-se d’ell, o donant un nou argument, una altra temàtica a la història que s’inventa l’autor al principi ja que totes han de canviar i anar madurant amb el personatge principal el que fa que els temes siguin molt més mals de resoldre que quan va començar la història.

I el darrer que s’ha de tenir en compte és el gran final. Com la resta de la història va fluint i el final queda com queda, l’autor ni pensa com s’acaba, surt quan ja sent que s’ha d’acabar i és el moment idoni perquè aquell personatge és per tu com un fill que l’has criat, l’has fet madurar i al final el deixes lliure perquè ja ha tornat gran.

Un altre dia en el món

Avui ha començat un nou dia de classe i amb ell, la rutina. Cinc assignatures noves més una que he de recuperar, segur que se me resistiran però jo som més caparrut que elles.

Perquè la rutina no se me faci tan pesada seguiré anant al gimnàs per, més que res, sentir-me millor amb jo mateix i ja que hi som tornar-me a aprimar aquells quilets que vaig agafar per Nadal i per començar les classes a les tres i mitja amb una energia renovada aniré cada dia que sigui possible a donar un voltí abans per desconnectar i tornar amb les neurones carregades per absorbir dades una altra vegada.

Amb el retorn a la rutina, també ha tornat l’esplai. He estat dues setmanes sense anar-hi per culpa dels exàmens i com ho he enyorat, en que hi hagi nins que me treguin de polleguera i facin que dissabte a dissabte acabi rebentat per això som monitor, per dur per bon camí a les ovelles descarrilades que se me posin per davant.

I després de tot això, també afegiré més coses a la rutina perquè sigui més divertida. Per exemple me’n duré la càmera de fer fotos a la UIB per fer fotos (òbviament) a totes les pràctiques que facem i també a altres coses curioses que pugui anar veient i trobi important immortalitzar.

I respecte al blog, aquesta setmana he estat pensant com l’havia d’enfocar... La meva primera idea va ser resumir tots els successos de la setmana amb una història inventada, però com me varen dir, només s’escriu quan s’està inspirat i no hi he estat. Per tant, la meva segona opció, que ha estat la que he triat, és que quan trobi inspirat i tengui ganes d’escriure ho faré, ja sigui un problema, pensament, coses en general perquè aquest blog està fet perquè jo me pugui esplaiar i amollar tots els meus problemes d’una forma positiva ja que abans d’escriure alguna cosa la puc sospesar i així no amollar qualque disbarat.

Sé que escriure tot el que pens abans de dir-ho farà la meva vida més bona de dur, que no dic que no sigui bona de dur però darrerament hi ha moments que m’hauria estimat més tancar-me dins la meva habitació que sortir i enfrontar-me amb la realitat. Simplement m’he enfrontat amb la realitat a veure qui tenia més collons de seguir ficant bulla i per ara me pareix que vaig guanyant jo, però sé que més tard o més prest tornarà així que no puc baixar la guàrdia.

Encara estic pensant un frase per acabar les meves entrades del blog, però per ara no en tenc cap. Així que...

Fins aviat.

La Mort en espera a tots

Es veu un parc desolat, amb la patinadora rompuda, una font seca, l’herba morta, un sol molt calent i ni una ombra on protegir-se.

Al mig del parc hi ha un nin amb una rialla a la cara amb una lupa a la mà cremant formigues. Sortia un fum d’elles amb olor a torrat i de repent, una ombra li tap el sol.

Gira el cap i és la Mort. El xic se la queda mirant i ella li diu:

- Venc a cercar-te.

- Ja ho sabia. – contesta el nin amb un to molt serè en la veu.

- No te sorprèn que sigui aquí? – li demana la Mort.

- No, fa estona que t’estic esperant.

- En vista de la teva valentia, te donaré una oportunitat de sobreviure.

- I en què consistirà?

- Te faré tres preguntes i si les encertes totes te deixaré viure un altre any. Estàs preparat?

- Sí, ja t’he dit que t’estava esperant.

El nin va contestar les dues primeres preguntes perfectament, però en aquell moment n’hi va sorgir una a ell:

- Si acert aquesta tercera pregunta seguiré estant com ara o tendré una vida millor?

- Seguiràs com ara, jo no faig miracles.

- D’acord, fem la següent pregunta i jo ja decidiré...

- La següent pregunta és: quant són 2+2?

- 5. Au, nem! – el nin agafa a la Mort de la mà i se’n van.

Mentre s’allunyen, el nin sent pitar alguna cosa dins la seva orella...

Entren les infermeres dins l’habitació, el nin és mort. La mare plora desconsoladament. La retiren per poder fer la seva feina... ja no hi ha res a fer, el nin se n’ha anat i no tornarà, però ha estat la seva decisió i tots sabem que ningú més la podria haver elegit.

El principi del fi

Benvinguts.

M'he decidit a obrir un blog perquè necessit expressar-me de qualque manera i encara no tenc a n'aquella persona a qui contar-li tot, no l'he trobada.

La imatge de dalt és el Big Bang i com ell, la meva vida és una explosió de sentiments, vivències, locures...

Ara mateix no li trob sentit a tot lo que faig, com per exemple la meva carrera. Tothom me demana quina carrera faig, jo els hi contest: "Enginyeria industrial" i me demanen: "i d'això de què pots fer feina?" i jo sempre me qued sense saber que contestar.

Ara mateix emplearé aquest blog per anar mostrant pinzellades de la meva vida, tant personals com acadèmiques. Vos ensenyaré que faig al meu dia a dia perquè podeu comprendre com som i a lo millor jo també pugui comprendre com som i així trobar-li un altre pic sentit a la meva vida.

Com al Big Bang, totes les coses se junten per inèrcia, gràcies a la força de la gravetat i jo esper que aquí igual que a l'espai se juntin les coses per veure-les millor. Quan més grans se fan les coses, més bones de veure són o això diuen.