Idò si, estic de dol. Ara fa una setmana i
mitja el meu pradí se va morir.
Si he de ser sincer he viscut amargat tot el
temps que ha durat la seva malaltia perquè d’acord que el podies contemplar,
tots hem pogut dir-li adéu amb condicions i ell ens ha vist fer coses que
l’omplien d’orgull i satisfacció i se n’ha anat amb la plena confiança de que
ho deixava tot en bones mans, però veure com s’apagava cada dia més i més
m’afectava profundament, més del que m’imaginava i del que podia suportar.
Jo me queixava per tot i això m’ho va fer
saber ma mare i no m’hi fixava... no me feien res bé, ni els professors, ni els
meus companys de classe, ni la meva pròpia família. Odiava a tothom i només
despotricava contra ells. Era la meva manera de dur la pena aquesta que no
podia expressar amb ningú i havia de reprimir davant la gent, sobretot davant
el pradí. Les vegades que m’he hagut de girar o mossegar la llengua per evitar
plorar han estat moltes. Amb ell tot eren rialles i bon estar. La seva vida
fins que arribàs la seva mort havia de ser com un somni per ell fins al punt de
concedir-li tots els seus capritxos i així va ser fins que nosaltres ho vàrem
poder controlar. Des del moment en que ell se va aïllar dins ell perquè ja no
tenia forces per comunicar-se, que aquí va ser on tots si que hi vàrem haver de
posar humor per poder-ho dur i animar a la meva pradina a no rendir-se i a
lluitar per cuidar fins al darrer moment del seu home.
