Un personatge. Un tema.
És lo únic que necessit per començar a escriure una història que mai m’he plantejat si tendrà final o si serà molt llarga, simplement me pos a redactar i les paraules flueixen dels meus dits com si d’un salt d’aigua es tractàs.
Per allargar la història, se van introduint llocs nous per donar-li joc al personatge, que comenci a crear la seva pròpia personalitat amb situacions distintes dins la seva vida. Cada lloc d’aquests té un significat a la seva vida, un més desagradable, l’altre més divertit. Els darrers són el que la gent idealitza i al llarg dels anys va augmentant la imatge idealitzada fins que al final l’escena que tu recordes a la que va ser, és surrealista.
Un altre factor que serveix per allargar una història són afegir-hi personatges nous. Aquests personatges , al introduir-los dins la història també comencen a tenir la seva pròpia, que en comparació amb la del protagonista pot ser insignificant o tenir molta importància depenent de l’èmfasi que li doni l’autor. Molts d’aquests personatges serviran perquè el protagonista maduri mentre va passant el temps, d’altres faran que s’enfronti amb els seus pitjors malsons i la resta estarà allà de passada fins que un dia serà necessari introduir-los de forma directe dins la història per donar-li un altre sentit a la vida del prota per exemple enamorant-se d’ell, o donant un nou argument, una altra temàtica a la història que s’inventa l’autor al principi ja que totes han de canviar i anar madurant amb el personatge principal el que fa que els temes siguin molt més mals de resoldre que quan va començar la història.
I el darrer que s’ha de tenir en compte és el gran final. Com la resta de la història va fluint i el final queda com queda, l’autor ni pensa com s’acaba, surt quan ja sent que s’ha d’acabar i és el moment idoni perquè aquell personatge és per tu com un fill que l’has criat, l’has fet madurar i al final el deixes lliure perquè ja ha tornat gran.
