Comença l'aventura

 

Etapes a realitzar i factura del viatge

 

 

Després de 13 anys s’està complint un somni. Aniré a fer el Camino de Santiago. Sí, ara ja puc. Tenc temps i doblers. Hi aniré tot sol, com sempre havia imaginat. És una aventura que sempre he imaginat fent tot sol, sense ningú, rodejat de gent nova i un camí per explorar, fent les meves pròpies passes i sense a seguir a ningú. Perquè després de quasi 29 anys me conec i sé que si hi anàs amb qualcú seguiria les seves directrius i aquest viatge és per jo i per seguir descobrint noves coses sobre jo. No vull que ningú manipuli les meves idees o intencions per fer aquest viatge.

El motiu per fer-lo no és religiós ni espiritual ni res de res. Fa 13 anys, a un viatge d’estudis de 4t d’ESO vàrem visitar Roncesvalles i férem un bocí de camí de Santiago i vaig acabar enamorat del paisatge i ja des d’aquell dia ja vaig decidir fer-lo, a peu, passa a passa.

Lo primer de tot que he decidit ha estat quantes etapes faré. En aquest cas volia només fer 10 etapes, però quan vaig veure que una etapa anterior era León vaig pensar que una etapa més no faria mal i que era més bo de fer arribar. Per tant, ara me veig fent 13 etapes del camí, uns 310 kms, amb més il·lusió que mai. Aquest fet me condiciona més que mai a acabar el TFG per poder entrenar i fer aquesta llarga distància amb comoditat.

Per entrenar, tenc un altre repte del 2019 i és la marxa cicloturística Mallorca 312,  que jo la faré la marxa curta, la de 167 kms, i aquests entrenaments serviran també per el Camí. A la imatge de baix podeu veure el recorregut de la marxa que faré amb 167 km de distància i un desnivell positiu de 2475m. L’acabaré i acabaré mort o no l’acabaré i l’hauré de repetir l’any següent. Només tenc aquestes dues opcions. Esper que sigui la primera i disfruti de tot el trajecte.

 

Recorregut de la Mallorca 167

 

Després, me compraré unes bones sabates de muntanya que resisteixin tot tipus de sòl per anar a fer el Camí i fer molts de quilòmetres amb elles abans de començar-lo per tenir-les ben entrenades.

I ja per acabar, serà esperar a començar l’aventura...

Amanecer

Empieza el día. Una cancioncilla se mete por tus oídos hasta que tu inconsciente cerebro se despierta y entiende que tiene que obligarte a abrir los ojos y volver a la realidad que te rodea. Cuando lo haces lo primero que sientes es el calor que te envuelve dentro de la cama. Eso dura poco... sabes que te tienes que mover y afrontar este día con una sonrisa aunque así como van las cosas lo único que quieres gritar, llorar y pedir porque el destino te odia tanto como para hacerte sufrir de esta manera. Analizas el último año y las cosas malas superan las buenas, todas las cosas que te habías propuesto hacer no las has cumplido, el recuerdo de esa persona que se ha ido es aun tan fresco que no te puedes hacer a la idea y eso que tuve tiempo pero eso era una mera ilusión porque su ausencia es demasiado grande. Todo eso lo piensas antes de poner un pie en el frío suelo y te levantas porque la vida sigue o eso parece porque todo está oscuro. Lentamente el cuerpo se va activando y te desperezas y notas, ahora sí, como te envuelve ese aire gélido de la mañana. Desayunas, te vistes y te marchas. Sales de casa y es tan pronto que ni las calles se han levantado. Tienes que saltar de portal en portal para no caer en el vacío aunque muchas mañanas piensas que solo sería dar un paso y terminar y piensas que es demasiado pronto para pensar con claridad. Al llegar saltando a la parada del autobús veo que la vida de la gente sigue y por consecuencia la mía también. Llegas a la conclusión de que algún día tocará que todo lo que te propongas vaya bien, pero con eso no me quedo suficiente convencido. La inercia hace que sigas con el ritmo, subas al bus y vayas a palma y llegues al metro. Ahora llega el momento más bonito del día y es cuando llegas a la parte destapada del recorrido del metro. Sales a la superficie y ves el cielo anaranjado, el perfil de las nubes ocultan lo que les da el color y mientras avanzas el sol va saliendo de detrás de ellos, te captura con su naranja y te ciega momentáneamente pero no puedes quitar la vista de él porque al igual que tú también se está despertando para afrontar con energías renovadas el día. Si el sol nos da la vida cada día al salir perezoso de detrás de las nubes, yo con luz en el corazón no daré la vida a todo el mundo pero sí a toda la gente que me rodea y ellos con su luz reforzarán la mía hasta deslumbrar tanto como el sol.

Molts d'anys Papa!

50... Ja... Passen aviat ehhh!

Aquest any no ha estat el millor per la nostra família però també t’ha demostrat que no estàs tot sòl en aquest món cruel i inhumà. T’ha costat veure i admetre que els teus fills ja no són uns nins i que te poden fer costat i donar-te un resposta madura als problemes que te puguin sorgir i si no ho sabem també t’ho podem dir perquè no tenim la resposta a totes les preguntes del món mundial. A vegades lo únic que pots fer és escoltar i no dir res.

I dit tot això que sàpigues que tota la teva família estarà sempre amb tu, mai t’abandonarem.

Ara podria fer una llista amb les 50 millors coses de mon pare però és massa llarg i no tenc temps. Per tant només diré que ets el millor pare del món i que ningú mai podrà dir que no has fet tot el que has pogut per donar-li una bona vida als teus fills.

De part de tota la teva família MOLTS D’ANYS!!!!

Dol

Idò si, estic de dol. Ara fa una setmana i mitja el meu pradí se va morir.

Si he de ser sincer he viscut amargat tot el temps que ha durat la seva malaltia perquè d’acord que el podies contemplar, tots hem pogut dir-li adéu amb condicions i ell ens ha vist fer coses que l’omplien d’orgull i satisfacció i se n’ha anat amb la plena confiança de que ho deixava tot en bones mans, però veure com s’apagava cada dia més i més m’afectava profundament, més del que m’imaginava i del que podia suportar.

Jo me queixava per tot i això m’ho va fer saber ma mare i no m’hi fixava... no me feien res bé, ni els professors, ni els meus companys de classe, ni la meva pròpia família. Odiava a tothom i només despotricava contra ells. Era la meva manera de dur la pena aquesta que no podia expressar amb ningú i havia de reprimir davant la gent, sobretot davant el pradí. Les vegades que m’he hagut de girar o mossegar la llengua per evitar plorar han estat moltes. Amb ell tot eren rialles i bon estar. La seva vida fins que arribàs la seva mort havia de ser com un somni per ell fins al punt de concedir-li tots els seus capritxos i així va ser fins que nosaltres ho vàrem poder controlar. Des del moment en que ell se va aïllar dins ell perquè ja no tenia forces per comunicar-se, que aquí va ser on tots si que hi vàrem haver de posar humor per poder-ho dur i animar a la meva pradina a no rendir-se i a lluitar per cuidar fins al darrer moment del seu home.

Resumint, que aquests 5 mesos d’amargura, jo com a nét he fet tot lo que he pogut i més per tenir content al meu pradí, poder-lo disfrutar i veure-lo feliç el poc temps que li quedava. Sempre recordaré el que me va dir el dia del meu cumpleaños: “Que l’any que ve estiguem millor”. Aquesta frase sempre la duré dins el meu cor i la guardaré com si fos un tresor devora molts altres moments que vaig passar amb ell, que són només nostres.

Camino eterno.

La soledad infinita se cierne sobre mí. Estoy rodeado de desierto. Decido levantarme. Cada paso me abrasa las plantas de los pies, pero es lo único que me queda. Seguir o morir. Lo segundo no es un opción sino una derrota. Cada minuto es una eternidad y mi mente comienza desvariar. Empiezo a ver sombras de mi pasado que había decidido olvidar y que ahora aparecen nítidas a mi lado. Estas me animan a seguir... No lo entiendo... ¿Por qué ahora me animan a seguir cuando los conocí me hicieron la vida imposible deseando morir?

Porque ellos te han hecho ser como eres. Su visión hace que te esfuerces como en aquellos tiempos me dijo, ahora, mi padre. Las imágenes de seres queridos e indeseables se iban sucediendo con desorden en mi mente mientras seguía en el desierto paso a paso.

Lo que me había hecho llegar hasta allí era la necesidad de superar a aquellos que hicieron mi vida una mierda para restregárselo por la cara. Ver sus caras mientras caminaba me hacía pensar lo mucho que deseaba sobrevivir para al fin dejar de verlos y ver a los que de verdad me importan, mi familia, amigos... Ellos, los necesito. Ahora es lo que más ansío y es lo que me da fuerza para avanzar.

El desierto no se termina y no sé donde me encuentro. Voy a sentarme. Estoy demasiado cansado. Al sentarme apareció a mi lado mi abuelo sentado también en el sofá de su casa levantándose con el bastón y diciéndome: "Ves lo bien que camino. A ver si tú eres capaz de hacerlo". Yo me levanté acompañándolo a pasear mientras me contaba batallitas de cuando era joven. Pues con la edad que tiene camina un montón pensé yo y al girarme desapareció. Solo otra vez. Yo contra el destino. ¿Cuántas veces lo había desafiado? Ninguna. Siempre me ha ganado y aquí estamos otra vez cogidos, un mano a mano eterno, que solo termina con la muerte aunque yo me resisto... Quiero dejar de ver a mis peores enemigos y ver mi familia y este es un camino que tengo que recorrer solo. Sin ayuda de nadie ya que no hay nadie que me pueda ayudar. Cuando entendí eso dejé de quejarme por las heridas en mis pies descalzos y seguí avanzando.

Llegó la noche. Acompañado por las estrellas seguí caminando mirando hacia el cielo y vi una estrella fugaz y siguiendo su estela divisé unas luces que indicaban humanidad. Seguí caminando ansiando que esa visión fuese real.

Me encontré rodeado por mi familia celebrando alguna fiesta todos contentos y bebiendo aunque noté algo raro en aquella escena maravillosa. Me miré los pies e iba descalzo y llenos de arena pero tal era mi alegría que no le di importancia porque estaba con mi familia de nuevo y nadie podía arrebatármelo. Cuando terminó la fiesta me invitaron a seguir con ellos toda la eternidad.

Reflexiones de una noche de insomnio.

Cumpleaños

En que no ho pareixi el número que hi ha damunt la tarteta
és 22=2 i 1+1. XD. Coses de ma mare.

Ara fa 4 dies vaig fer 22 anys. Va ser un dia molt divertit. No sé si se nota la ironia. Vaig estar tot lo dia per Palma, 8 hores de classe... és el pitjor dia per jo ja que és quan tenc més classes. Després vaig celebrar el dia amb els meus amics anant a prendre algo, no massa estona que tots estàvem rebentats. Tot ens havíem aixecat prest.

Al dia següent vaig tenir a tots els padrins a dinar, que és una sort tenir-los a tots perquè molta gent no ha tengut el privilegi de conèixer-los a tots. Vàrem estat per allà fent feina mentre els padrins miraven i mandaven que no sé si era pitjor. Sí, era molt pitjor XD.

Tot això venia perquè cada any me’n record del meu 18è aniversari i el llibret amb escrits que me varen fer tots els meus amics d’aquella època. Me’n record que aquell any res m’anava bé i ni m’esperava una festa perquè no me la mereixia... tota la setmana vaig estar pensant que faria els meu devuit anys i no necessitava res perquè tanmateix no feia res bé. Sí, era una època bastant dolenta per jo i ara que ho pens segurament estava un poc deprimit. I quan me n’anava cap a la finca encara no m’ho creia, els meus amics i la meva família m’havien organitzat una festa pel meu aniversari. OMG vaig pensar. Vaig quedar flipant. Era impossible, com podia ser que allò estàs ocorrent. La realitat de tot això és que la gent t’estima ho facis bé o malament i quan menys t’ho esperes te sorprenen.

I el que en realitat volia dir és que me’n record de totes aquelles persones que han estat per jo, estan per jo i estaran per jo, que no les oblid, però que cadascú ha seguit el seu camí i no hi ha res a fer més que esperar a tornar a coincidir en un futur i que aquella amistat que algun dia vàrem tenir ens mantengui units en tornar-nos a trobar i que no faci que quan ens vegem girem la cara cap a una altra banda per no saludar-nos.

Reflexions d’una nit d’insomni.

Molts d’anys MAMÁ!!!!!

Qui ho diria que ja ha arribat el teu dia... Tothom necessita un dia per celebrar que ha aconseguit algo extraordinàriament meravellós com som nosaltres, els teus fills. Ningú sap les hores que t’has passat preocupada per nosaltres i que no hem vist, les vegades que t’hem vist contenta quan tenies games de plorar, tot perquè no ens preocupàssem i poguèssem seguir amb tranquil·litat la nostra vida.

I ara te toca disfrutar del teu dia o del que queda, tancada perquè plou però amb la millor companyia que és la teva família. Hi ha vegades que ens trauries a tots a defora per estar més tranquil·la, d’altres que ens tendries a tots només per veure’ns un poc més perquè a jo no me veus el pèl, bé i ara menos perquè ahir me’l vares tallar XD (és un carita sonriente, no t’equivoquis com u papá)

Ja saps que podria seguir escrivint però m’estim més demostrar-t’ho amb persona que és més personal. I que dir més... ah... sí...

MOLTS D’ANYS!!!!