110%

Això vol dir que ho donaràs tot per aconseguir el teu objectiu i també que estic saturat.

Quin objectiu m'he proposat aquest nou quatrimestre, bé nou, ja fa un mes i mig que ha començat, i eren aquests:
- Dur les coses al dia.
- Anar al gimnàs cada dia.
- Aprovar-ho tot.

Per ara lo únic que he aconseguit és que tenc tanta feina que no vaig al gimnàs gens, no duc totes les assignatures al dia, se m'acumula la feina i no puc dur el ritme... Inclús ara escrivint això me sent malament perquè no estic fent res, però estic saturar i necessit contar-ho a qualcú, en que ningú ho llegeixi jo ja me qued content.

No m'importa lo que pensi la gent de lo que escric aquí, si no li agrada que no mirin. Des que m'he posat serio amb els estudis, m'he tornat serio amb tots els sentits i me pareix que estic rodejat de subnormals que se'n foten de jo. Sé que no ho són, però no me fan ni puta gràcia les seves bromes i tampoc vull que me'n facin. Se me creuen els cables amb molta facilitat i si li sumam el cansament que duc damunt, no ho suport.

Sé que tenc qualque seguidor a qui li agraden les meves històries, però no tenc ganes d'escriure-ne cap tot i que en tenc un parell en ment... La millor de totes és una sobre un ocell, no vos puc dir res més a part de que esperau ansiosos l'arribada de la història. Sabeu que vos ho diré pel facebook.

Per ara no tenc res més que contar-vos. Si voleu res ja sabeu on trobar-me i també que jo smo com un psicòleg personal, si me voleu contar alguna cosa me dieu coses.

El pas del temps

Fa temps immemorials, abans de que les persones poblassin la Terra hi havia uns altres éssers que l’habitaven. Aquells habitants eren de pell rugosa, de color marró i de dits fins i allargats. Eren el que avui en dia anomenam arbres.

Si abans es podien moure i fer coses era perquè elles eren els més grans de tota la Terra i mandaven damunt totes les altres coses. El seu estil de vida, com a l’actualitat, era treballar en l’estiu i descansar a l’hivern per reservar energies. Però un arbre destacava per tots els altres en l’hivern ja que era l’únic que feia feina quan era hora de descansar, aquest era l’ametller.

En aquella era, els arbres recol·lectaven les sals minerals de la terra picant les pedres que ells necessitaven per alimentar-se i també recollien l’aigua dels rius més propers. Tot això ho feien entre la primavera i l’estiu perquè hi havia més hores de sol, que a ells els hi aportava una gran energia, i tenien reserves per suportar l’hivern.

Però l’ametller treballava tot l’any... treballava menys que els altres perquè sempre recol·lectava i no li era necessari fer un gran esforç en l’estiu per tenir menjar per tot l’hivern i així sempre disfrutava de temps lliure.

En l’estiu els arbres s’enfadaven amb ell perquè tenia més temps lliure que ells i en l’hivern se’n reien d’ell per fer tanta feina, així que mai se va dur bé amb ningú menys amb els de la seva mateixa espècie que feien el mateix que ell.

Passaven els anys, les dècades, els segles, els mil·lennis... i apareixien més éssers amb més intel·ligència i persuasió i els arbres tenien menys llibertat de moviment. Els arbres tenien una personalitat passiva enfront els problemes i s’estimaven més esquivar-los que enfrontar-se amb la resta dels éssers per arribar a una solució.

El primer que li varen llevar va ser el seu sistema de calefacció que consistia amb fer-se un capa que els protegia del fred amb herba, però varen arribar els animals herbívors i no varen poder seguir amb aquest sistema que el varen compensar fent la seva pell rugosa més gruixada er resistir el fred de l’hivern.

El següent va ser la seva font d’energia, les sals minerals, perquè la resta d’animals tenien un manera rara de ser on protegien les pedres com si fossin seves, eren territorials i els arbres no es varen poder defensar contra allò. El problema el varen resoldre mesclant la terra que tenien als seus peus amb aigua i xuclant amb la boca.

I el clímax va arribar quan la resta d’éssers els varen prohibir que no podien emplear més d’un quart del territori existent. Degut al seu caràcter no els hi va quedar més remei que estar junts i la seva manera de viure va ser estant drets fixats en terra absorbint els minerals pels porus perquè no podien i no tenien lloc per acotar-se i menjar per la boca.

Al llarg del temps, els arbres es varen transformar en el que coneixem ara, amb arrels, branques, fulles, tot per culpa de l’altre resta d’éssers vius...

I tota aquesta història ve per contar que, com a premi per la seva feina durant tot l’any, l’ametller comença a florir abans que tots els altres.

Els ametllers florits m’alegren el dia quan vaig cap a palma. Els veig durant tot el camí amb les seves flors blanques que aquest hivern han combinat perfectament amb tota la neu que va fer.

Escriure...

Un personatge. Un tema.

És lo únic que necessit per començar a escriure una història que mai m’he plantejat si tendrà final o si serà molt llarga, simplement me pos a redactar i les paraules flueixen dels meus dits com si d’un salt d’aigua es tractàs.

Per allargar la història, se van introduint llocs nous per donar-li joc al personatge, que comenci a crear la seva pròpia personalitat amb situacions distintes dins la seva vida. Cada lloc d’aquests té un significat a la seva vida, un més desagradable, l’altre més divertit. Els darrers són el que la gent idealitza i al llarg dels anys va augmentant la imatge idealitzada fins que al final l’escena que tu recordes a la que va ser, és surrealista.

Un altre factor que serveix per allargar una història són afegir-hi personatges nous. Aquests personatges , al introduir-los dins la història també comencen a tenir la seva pròpia, que en comparació amb la del protagonista pot ser insignificant o tenir molta importància depenent de l’èmfasi que li doni l’autor. Molts d’aquests personatges serviran perquè el protagonista maduri mentre va passant el temps, d’altres faran que s’enfronti amb els seus pitjors malsons i la resta estarà allà de passada fins que un dia serà necessari introduir-los de forma directe dins la història per donar-li un altre sentit a la vida del prota per exemple enamorant-se d’ell, o donant un nou argument, una altra temàtica a la història que s’inventa l’autor al principi ja que totes han de canviar i anar madurant amb el personatge principal el que fa que els temes siguin molt més mals de resoldre que quan va començar la història.

I el darrer que s’ha de tenir en compte és el gran final. Com la resta de la història va fluint i el final queda com queda, l’autor ni pensa com s’acaba, surt quan ja sent que s’ha d’acabar i és el moment idoni perquè aquell personatge és per tu com un fill que l’has criat, l’has fet madurar i al final el deixes lliure perquè ja ha tornat gran.

Un altre dia en el món

Avui ha començat un nou dia de classe i amb ell, la rutina. Cinc assignatures noves més una que he de recuperar, segur que se me resistiran però jo som més caparrut que elles.

Perquè la rutina no se me faci tan pesada seguiré anant al gimnàs per, més que res, sentir-me millor amb jo mateix i ja que hi som tornar-me a aprimar aquells quilets que vaig agafar per Nadal i per començar les classes a les tres i mitja amb una energia renovada aniré cada dia que sigui possible a donar un voltí abans per desconnectar i tornar amb les neurones carregades per absorbir dades una altra vegada.

Amb el retorn a la rutina, també ha tornat l’esplai. He estat dues setmanes sense anar-hi per culpa dels exàmens i com ho he enyorat, en que hi hagi nins que me treguin de polleguera i facin que dissabte a dissabte acabi rebentat per això som monitor, per dur per bon camí a les ovelles descarrilades que se me posin per davant.

I després de tot això, també afegiré més coses a la rutina perquè sigui més divertida. Per exemple me’n duré la càmera de fer fotos a la UIB per fer fotos (òbviament) a totes les pràctiques que facem i també a altres coses curioses que pugui anar veient i trobi important immortalitzar.

I respecte al blog, aquesta setmana he estat pensant com l’havia d’enfocar... La meva primera idea va ser resumir tots els successos de la setmana amb una història inventada, però com me varen dir, només s’escriu quan s’està inspirat i no hi he estat. Per tant, la meva segona opció, que ha estat la que he triat, és que quan trobi inspirat i tengui ganes d’escriure ho faré, ja sigui un problema, pensament, coses en general perquè aquest blog està fet perquè jo me pugui esplaiar i amollar tots els meus problemes d’una forma positiva ja que abans d’escriure alguna cosa la puc sospesar i així no amollar qualque disbarat.

Sé que escriure tot el que pens abans de dir-ho farà la meva vida més bona de dur, que no dic que no sigui bona de dur però darrerament hi ha moments que m’hauria estimat més tancar-me dins la meva habitació que sortir i enfrontar-me amb la realitat. Simplement m’he enfrontat amb la realitat a veure qui tenia més collons de seguir ficant bulla i per ara me pareix que vaig guanyant jo, però sé que més tard o més prest tornarà així que no puc baixar la guàrdia.

Encara estic pensant un frase per acabar les meves entrades del blog, però per ara no en tenc cap. Així que...

Fins aviat.

La Mort en espera a tots

Es veu un parc desolat, amb la patinadora rompuda, una font seca, l’herba morta, un sol molt calent i ni una ombra on protegir-se.

Al mig del parc hi ha un nin amb una rialla a la cara amb una lupa a la mà cremant formigues. Sortia un fum d’elles amb olor a torrat i de repent, una ombra li tap el sol.

Gira el cap i és la Mort. El xic se la queda mirant i ella li diu:

- Venc a cercar-te.

- Ja ho sabia. – contesta el nin amb un to molt serè en la veu.

- No te sorprèn que sigui aquí? – li demana la Mort.

- No, fa estona que t’estic esperant.

- En vista de la teva valentia, te donaré una oportunitat de sobreviure.

- I en què consistirà?

- Te faré tres preguntes i si les encertes totes te deixaré viure un altre any. Estàs preparat?

- Sí, ja t’he dit que t’estava esperant.

El nin va contestar les dues primeres preguntes perfectament, però en aquell moment n’hi va sorgir una a ell:

- Si acert aquesta tercera pregunta seguiré estant com ara o tendré una vida millor?

- Seguiràs com ara, jo no faig miracles.

- D’acord, fem la següent pregunta i jo ja decidiré...

- La següent pregunta és: quant són 2+2?

- 5. Au, nem! – el nin agafa a la Mort de la mà i se’n van.

Mentre s’allunyen, el nin sent pitar alguna cosa dins la seva orella...

Entren les infermeres dins l’habitació, el nin és mort. La mare plora desconsoladament. La retiren per poder fer la seva feina... ja no hi ha res a fer, el nin se n’ha anat i no tornarà, però ha estat la seva decisió i tots sabem que ningú més la podria haver elegit.

El principi del fi

Benvinguts.

M'he decidit a obrir un blog perquè necessit expressar-me de qualque manera i encara no tenc a n'aquella persona a qui contar-li tot, no l'he trobada.

La imatge de dalt és el Big Bang i com ell, la meva vida és una explosió de sentiments, vivències, locures...

Ara mateix no li trob sentit a tot lo que faig, com per exemple la meva carrera. Tothom me demana quina carrera faig, jo els hi contest: "Enginyeria industrial" i me demanen: "i d'això de què pots fer feina?" i jo sempre me qued sense saber que contestar.

Ara mateix emplearé aquest blog per anar mostrant pinzellades de la meva vida, tant personals com acadèmiques. Vos ensenyaré que faig al meu dia a dia perquè podeu comprendre com som i a lo millor jo també pugui comprendre com som i així trobar-li un altre pic sentit a la meva vida.

Com al Big Bang, totes les coses se junten per inèrcia, gràcies a la força de la gravetat i jo esper que aquí igual que a l'espai se juntin les coses per veure-les millor. Quan més grans se fan les coses, més bones de veure són o això diuen.